sábado, 29 de enero de 2011

La insoportable levedad del ser........

Avui he estat passejant pels diferents blogs aquí compartits, entre posts i posts, he trobat debats sobre  corrupcions cinèfiles  i polítiques, en el nostre país. De l’ honestedat dels politics, dels gustos sobre directors de cine, per un altre banda en un altre, una dona matava sutilment  al seu marit. És interessant observar el que ens mou a les persones. Tots però, tenim  un vincle en comú, tots alguna vegada hem escrit sobre l’amor, en qualsevol del seus trànsits viscuts, en l’amor no correspost, en la mort de l’amor, en la felicitat de l’amor, en el plaer de l’amor, en el dol de l’amor. Això m’ha fet pensar en un quans llibres que feia temps que no olorava, un d’ells La insoportable levedad del ser i un altre, El llibre d’absències. I m’he alegrat, perquè són els llibres que ara mateix necessito tornar a llegir.
Amb Milan Kundera és impossible escollir  un únic  paràgraf, però parlant d’amor :
...Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera que quería: El hombre nunca puede saber que debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores. No existe posibilidad alguna de comprobar cual de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre lo vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. Pero que valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni un boceto es la palabra precisa, porque un boceto es siempre un borrador de algo, la preparación para un cuadro, mientras que el boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro...

I Miquel  Marti i Pol en “Llibre d’absències”.

...Batega a penes la nit, i els porticons mal ajustats
deixen entrar una incerta melangia.
Ara t’esbullaria els cabells i, amorós, escoltaria
el teu respir suau, cadenciós,
que tan sovint amb el teu compassava.
.....i em dol la teva absència, tan fonda
com la nit que m’envolta i acompanya.
I es clar no podria faltar, a part de recrear-se sobre l’amor amb la vista, fer-ho amb l’oïde, amb aquesta melodia.

http://www.youtube.com/watch?v=XTb9GNIxpMk

 

3 comentarios:

TORO SALVAJE dijo...

Si.
L'amor es el nexe comú.
Per lo bo i per lo dolent.
Ens mou i mou el mon.

Petons.

Anónimo dijo...

Un post molt poètic
comparteixo la teva admiració per en Kundera i en Martí i Pol

salut

Igor dijo...

Hola,
Uf. Recordo el Kundera dels temps de l'universitat. Tothom el llegia. El vaig despreciar, però un bon dia el vaig començar a llegir.
Tens tota la raó. Qué difícil és escollir un llibre seu.
Sobre la Insoportable. Si poden fer crítiques, pero en resum, és un gran llibre.
Sí, l'amor és una cosa que gairebé tots tenim en comú, més enllà d'aquesta realitat tan eterna i un xic bruta.
Petons.